En busca del retrat perfecte.

Mica en mica, amb tot el temps que porto aficionat a això de la fotografia, m'he anat adonant que el retrat és una de les coses que més em criden. I una de les disciplines que pitjor se'm dónen, també s'ha de dir. I és que el retrat és difícil. Inevitablement, el fet de veure una persona comporta molta més càrrega emocional que qualsevol altre tipus de fotografia. Per l'espectador, el fet de veure un ésser de la seva mateixa espècie fa posar-lo més alerta. I és per això que qualsevol defecte en la fotografia és més patent. El nostre instint és molt ràpid a l'hora de visualitzar i reconèixer les faccions i expressions de la cara humana. Només cal que l'enfoc s'en vagi lleugerament dels ulls, i la imatge ja ens resultarà incòmode de veure.

I és que aquest és el consell bàsic pel retrat: que quedi desenfocat el que sigui, però que quedin enfocats els ulls. És una tonteria, però no és tan fàcil d'aconseguir, sobretot en la modalitat de robat (quan fotografiem a algú que no és conscient de ser fotografiat). On el moviment del subjete és imprevisible.

En aquest cas, el contrallum m'ha obligat, durant el processat, a forçar de recuperar les altes llums a l'esquerra de la cara (mitjançant RawTherapee), cosa que em sembla que ha generat un aspecte un pèl irreal a la textura de la pell... Tot i que en aquest aspecte he millorat des d'aquest processat.

En fí, segueixo en busca del retrat perfecte... captar una expressió, una mirada, i enmarcarla en unes condicions tècniques tan acurades, que hom es cregui que li he robat l'ànima al subjecte, com creien els indis americans davant dels primers fotògrafs :-)

Abans d'acabar, Recomano aquesta sèire d'articles de Dzoom.





Poco a poco, con todo el tiempo que llevo aficionado a esto de la fotografía, me he ido dando cuenta que el retrato es una de las cosas que más me llaman la atención. Y una de las disciplinas que peor se me dan, también hay que decirlo. Y es que el retrato es difícil. Inevitablemente, el hecho de ver una persona comporta mucha más carga emocional que cualquier otro tipo de fotografía. Para el espectador, el hecho de ver un ser de su misma especie hace ponerlo más alerta. Y por eso es por lo que cualquier defecto en la fotografía es más patente. Nuestro instinto es muy rápido a la hora de visualizar y reconocer las facciones y expresiones de la cara humana. Sólo hace falta que el enfoque se vaya ligeramente de los ojos, y la imagen ya nos resultará incómodo de ver.

Y es que éste es el consejo básico para el retrato: que quede desenfocado lo que sea, pero que queden enfocados los ojos. Es una tonteria, pero no es tan fácil de conseguir, sobre todo en la modalidad de robado (cuando fotografiamos a alguien que no es consciente de ser fotografiado). Dónde el movimento del sujeto es impredecible.

En este caso, el contraluz me ha obligado, durante el procesado, a forzar de recuperar las altas luces a la izquierda de la cara (mediante RawTherapee), cosa que me parece que ha generado un aspecto un poco irreal a la textura de la piel... Aun cuando en este aspecto he mejorado desde este procesado.

En fín, sigo en busca del retrato perfecto... captar una expresión, una mirada, y enmarcarla en unas condiciones técnicas tan esmeradas, que se se crea que le he robado el alma al sujeto, como creían los indios americanos ante los primeros fotógrafos :-)

Antes de acabar, recomiendo esta serie de artículos de Dzoom.